VULL CONTAR UN CONTE

Això era una princesa que vivia a un gran Palau, una princesa com noltros, que vivia amb totes les comoditats, un Palau, aigua, llum, menjar al rebost, diners suficients per viure.

Però la princesa sempre es queixava, sempre volia més del que tenia, sempre somniava en les coses que no podia fer o aconseguir. Fins que un dia, quan caminava per la vida, se va dur un ensurt! Va caure dins un pou fons ple de fang!

Quan va provar de sortir, se’n va adonar de que no seria fàcil. Va fer crits d’auxili a la seva família, als seus amics, a la gent que tenia al voltant.. i tothom va anar corrent a intentar salvar-la. Uns li tiraven cordes, els altres preparaven escales, d’altres intentaven donar-li la mà,.. però quan la princesa intentava agafar-se i sortir veia que era totalment impossible, ganejava i tornava caure un altre cop dins el llot.

Així és que va pensar que la única cosa que podia fer era cercar la forma de sortir tota sola de dins el pou.

Cada dia quan s’aixecava, intentava fer un caramullet amb el llot que tenia al seu voltant, les primeres vegades quan se posava al damunt els peus se li enfonyaven dins el fang, i l’esforç que havia fet d’acaramullar-lo i posar-s’hi al damunt, no li servia de res. El munt s’enfosava i tornava estar abaix, com al principi.

Mentres.. la gent que estava a dalt del pou, cercava la forma de poder-la treure d’allà, però tot era impossible, només ho podia fer ella tota sola.

Així és que un dia la princesa va pensar que calia tenir paciència, que si feia el caramull i esperava que s’aixugàs i quedàs com una pedra, després aconseguiria posar-se al damunt i que li aguantàs el pes. Va demanar a la gent del seu voltant que no l’abandonassin, que anassin a veurer-la sempre que poguessin, i que intentassin animar-la quan ella se desesperàs. La tasca que havia de fer, no la conseguiria en un dia, ni en dos,.. i potser trigaria molt més del que pensava. Però sabia que no se podia desanimar, que si hi posava tot l’esforç, la il·lusió i les ganes de sortir d’allà necessàries, ho aconseguiria.

I va començar cada dia a fer un muntet petit, a esperar que s’eixugués, cosa que a vegades la podia fer estar setmanes, i quan ja estava sec, tornava a posar llot al damunt un altre cop.

La feina requeria paciència, era dur veure com  sortia el sol i la lluna pel forat del pou i que ella no podia gaudir de la llum que li donava al paisatge.

Recordava cada moment al seu Palau, amb la seva família, els seus amics, recordava tot el que podia fer quan era allà d’alt i sobretot, va començar a veure que hi havia moltes coses a la seva vida que li passaven desapercebudes. Recordava quan podia córrer pels camps, veure papallones, veure les muntanyes, anar a nedar a la mar. Recordava el color que tenia l’aigua, el color que dona la llum del sol als boscos, fins i tot quin color ténen les pedres del camí segons l’hora del dia..

Així va aprendre a tenir paciència! A vegades intentava fer el munt aviat perquè veia que la seva feina li estava servint per sortir d’allà, però els dies que intentava fer-ho més aviat, el munt no eixugava bé i se venia avall. Això la desmoralitzava, la feia enfadar-se amb ella mateixa i amb el món, pensava que era una gran injustícia haver de romandre en aquell forat dia darrera dia, sense poder gaudir de totes les coses que feia abans,fins i tot d’allò que a vegades l’angoixava. Enyorava les rutines diàries, aixecar-se anar a fer les feines, sortir a passejar, gaudir amb normalitat dels moments amb els seus.. tot allò que era tan senzill, ara resultava gairebé impossible, i la incertesa de poder sortir d’allà, a cops la feia estar nerviosa, desorientada, fins i tot a vegades deprimida.

Però tenia una gran sort! La gent a la que havia demanat auxili, sempre eren allà. Un dia venia un a contar-li una història, un altre dia un altre amb un conte, un altre dia qualcú que senzillament li deia paraules guapes i que l’animaven. I ella va pensar que mereixia la pena sortir de clot, que la gent l’estimava molt més del que ella s’imaginava. I que l’amor que la gent li donava, alimentava la seva tenacitat. Sabia que si sortia d’allà podria tornar dur una vida més Feliç, que gaudiria de tots aquells petits moments amb els seus, de tots aquells detalls que ens perdem quan només vivim. Pensava  que sabria viure intensament i de la millor forma tot el que se li posàs al davant, que podria superar totes les dificultats que li posés la vida, però que viure era meravellós i tenir la seva gent al seu costat era sublim, un tresor incalculable!

La princesa va continuar fent els muntets, va passar un any dins aquell forat fins que un dia el munt va ser suficientment alt com per pegar el vot cap a defora.

I a la fi, va veure la llum, va poder gaudir de l’aire fresc, dels raigs de sol a la cara, del color que tenen les coses a la vida, de les olors del món,...

Ara la princesa, s’aixeca cada dia donant les gràcies per tenir un Palau, les coses que necessita per viure, sense queixar-se mai del que no té. Gaudeix de la gent que la va ajudar, aprecia tots els moments que li regala la vida, dia darrera dia, amb les seves coses bones i les dolentes. Aprenent de tot el que passa al seu costat, de les seves experiències i de les dels altres. Carrega la seva força i la seva energia del llum del sol, de l’amor que sent pels que l’enrevolten, i del que reb dels mateixos. Agafa forces de la vida, de tot el que troba pel camí, dels arbres, de la terra, de les pedres, de les herbes, de les mates, de l’aigua, del sol, de la pluja, de l’aire...

I ara la princesa està molt contenta! Perquè sap apreciar els petits instants que li dona la vida, sap que pot trobar la felicitat en les coses més insignificants que se pugui imaginar, perquè ha aprés que el més important no és fer coses, si no.... gaudir d’elles quan les fas.

La gent del seu voltant admira moltes vegades la seva força i la seva energia, la seva forma de veure la vida, però ella sap que aquestes qualitats les té tothom, només cal desenvolupar-les. I també sap que en realitat tota la gent que l’admira, només està admirant  la seva pròpia vida, tot això que tots tenim, però que se’ns oblida que hi és.

I s’entristeix quan veu persones al seu costat infelices per no veure que tenen molt més del que tenen molts, però que no ho saben apreciar i que estan perdent un temps preciós de les seves vides intentant fer o ser coses que no són.

I ara la princesa viu Feliç! Se passeja pels voltants de Palau, encara sabent que pot tornar a caure dins un clot, però pensa que va tenir molta sort, que sempre hi ha clots més fondos, i persones que viuen a l’exterior, dins boscos plens de llum però que viuen la seva vida com si estassin immersos a dins un gran forat sense sortida.....

I conte contat, conte acabat!!!!

Siau Feliços!!!!!! No vos oblideu de viure!!!!!!!!!!!!

INSTINTO DE SUPERVIVENCIA Y EQUILIBRIO

Dentro de tres días me darán los resultados de mi primera revisión después de haber conseguido superar el cáncer.

Pensar que eso siempre estará en mi vida, es duro. Pero a la vez estoy contenta de poder decir que ya lo superé una vez.

Volver a sentir la ansiedad, la inseguridad, el miedo, y a la vez volver a activar una vez más ese mecanismo que desarrollas para poder luchar, sigue siendo agotador.

Siempre Construyo un mundo cuando las situaciones se me convierten en adversas, es mi forma particular de luchar contra las cosas, no de darles la espalda. Sino más bien al contrario. Construir un mundo con todo lo bueno que tengo, y pasa a mi alrededor, me ayuda a ser más fuerte y a “coger el toro por los cuernos”. Pero a veces en mi mundo, me creo historias que no son del todo ciertas. De eso me doy cuenta cuando vuelvo a salir de Él. Son historias necesarias, para que mi vida no sea tan dura, ni tan cruel. Historias que necesito para sentir que sigo siendo la misma persona que era antes, la que nunca había tenido nada.  Dicen que esto es desarrollar el instinto de supervivencia! No lo sé! Pero seguramente sea así.

Y ahora tengo que volver a Construir ese mundo, pensar que todo va ir bien, que soy una persona fuerte, que no tengo nada, que todo ha quedado atrás, que mis amigos me siguen apoyando como el primer día, que sigo teniendo la gente que me quiere a mi alrededor, que todos y cada uno de ellos me volverá a dar la mano para levantarme si me caigo y que siguen subiendo la montaña conmigo. Y en este mundo nuevo, sigue habiendo una parte de verdad y otra de mentira. Pero si sigo creyendo en ello, puede que se convierta en realidad.

Lo que sí me gusta de mi mundo, es seguir sonriendo. Haber aprendido muchas cosas de la vida, seguir viviendo y luchando por lo que siento y por lo que pienso, aunque esto me suponga superar como siempre muchos obstáculos. Me gusta pensar que soy normal, que puedo llevar una vida como los demás, que puedo disfrutar de las cosas con más intensidad que antes, y me encanta disfrutar de la gente que vale la pena y que está a mi alrededor.  Esa que siempre me tiende la mano, en mi EQUILIBRIO.. y en mi DESEQUILIBRIO.

Gracias a todos por hacer tan maravillosa mi vida, sigue siendo un orgullo ser vuestra amiga.

Carme.