miércoles, 24 de agosto de 2011

UN NOU MON


Sempre he pensat que tenia molt Sort! He viscut situacions dures i extremes, però sempre he tengut molta gent al meu costat que m’ha ajudat, gent que ha intentat posar-se a la meva pell i entendrer-me, gent que ha donat molt i que tal vegada no ha rebut tant a canvi.

Ara que ja fa un any que me varen detectar el càncer, tenc una percepció de la vida bastant diferent. No me vull preocupar per coses que no considero importants, i crec que som nosaltres mateixos qui posem les etiquetes del és important i del que no ho és. Només de noltros depèn voler preocupar-nos per unes situacions concretes i voler viure-les d’una determinada forma.

Passar per un tractament de quimioteràpia, és una de les coses més desagradables que te pot passar a la vida, és un tractament dur, que te deixa baix tant física com anímicament. Ja vos he dit que la meva medicina va ser riure. Intentar agafar-me les coses tal i com me venien, de la millor forma que sabia. Cal tenir paciència! I aprens a tenir-la, no te queda més remei. Lluitar contra el que no pots, és una gran errada, ja se sap “Si no pots amb el teu enemic, afegit a Ell”, i això és el que vaig fer. Vaig crear un món!

Vaig crear un món, a on la malaltia havia desaparegut, a on la quimio era la meva aliada, però només per la part que me curava, i vaig intentar desfer-me de tot allò que no era bó, de tot el que el meu cos no necessitava per curar-me.

Dins el meu món, jo havia de pujar una gran muntanya. Els meus amics varen ser el meu Equip, el millor que podia trobar!, els dies dolents esperava al campament per la pujada, els dies bons, me calçava les botes, agafava els bastons i per amunt s’ha dit!

Vaig aprendre a gaudir de tot el que trobava pel camí, vaig aprendre a veure el cel, a olorar la vegetació, a sentir el cant dels ocells, a encalentir-me amb el sol, a plorar amb la pluja, a enamorar-me de la lluna, a rodolar amb les pedres i a banyar-me a la mar.

Tot això me va ajudar a pujar fins al CIM, el Cim sempre espera, tant dona les vegades que caiguis i t’hagis de tornar aixecar, sempre està allà somrient, pacient.. esperant que tu arribis, tardis el que tardis. I sempre te recompensa, quan veus els paratges i ensumes la llibertat. Només per això ja val la pena VIURE!! I per VIURE s’ha de LLUITAR!!

martes, 2 de agosto de 2011

PER UN COMPANY QUE INICIA L'ASCENS

El viernes hizo un año que me detectaron el cáncer. Tardé mucho tiempo en poder usar esa palabra, a mí me habían quitado un tumor, me ponían la quimio para prevenir, pero no fuí consciente, o lo fuí y tuve miedo de decir "Tengo cáncer".
Siempre pensé que esto empezaba el día 29 de Julio y que acabaría en cuanto acabara el tratamiento. Nunca he pensado que me podría pasar algo más, y prefiero no pensarlo. Ahora quiero vivir lo que me toque sea lo que sea y como sea, pero disfrutando. Aunque también soy consicente de que el cáncer siempre estará presente en mi vida, aunque ya no esté.
Sigo subiendo la montaña, y encuentro mucha gente en el camino, gente que sube, gente que está en el campamento y gente que se pone las botas por primera vez para iniciar el ascenso.
Ayer estuve con una persona que se ha puesto las botas para iniciar el camino, me siento muy orgullosa de esa persona. Tiene valentía y coraje, positivismo y fuerza, y estoy segura que hará el ascenso rápido, que llegará mucho antes de lo que piensa.
Volví a ver en su cara el miedo que yo sentí una vez, el miedo a lo desconocido, el desconcierto de no saber qué te va a pasar cuando te pongan tu primera sesión de quimioterapia. Pero fué capaz de hablarlo, incluso antes de que le pasara, yo nunca fuí capaz de enfrentarme así.
Volví a sentir esas ganas de vivir, de sentir, de volver a hacer,.. que sólo podemos entender los que hemos pasado por una situación similiar. Y sabes que esa persona va a subir, con todas sus fuerzas, aunque en algún momento se resbale y caiga, aunque tenga que sentarse en el campamento unos días para reflexionar, para recuperar fuerzas, para estudiar la ruta que más le conviene y emprender de nuevo el camino.
Mi Enhorabuena!!!
Es duro el camino, pero el aprendizaje vale la pena! Aprendemos a escuchar lo que no hemos oído antes, a nuestro instinto, nuestro cuerpo, que nos avisa para decirnos "hasta aquí!, cambia de ruta, este sendero no tiene salida, y si sigues, sólo te llevará a ninguna parte".
Aprendemos a gozar de todo lo que tenemos a nuestro alrededor, a alimentarnos de las pequeñas cosas que antes no podíamos ver, a saborear los momentos que antes dejábamos pasar rápidamente y a los que no prestábamos importancia. Aprendemos a VIVIR en mayúsculas.
"Molta Força!!!!! Això va per tu!!! No abandonis el camí, tots estam amb tu!!!!!!!"
Mil Besades!
Carme.