Tejiendo Colores

Hoy me he sentado en mi balancín del tiempo!

Me he visto tejiendo la bufanda de la vida, aún sin terminar, y he contado y contemplado la cantidad de colores que tiene cada vuelta.

He desecho los nudos del hilo, pero cuando sigo estirando, aún vienen muchos más, los hay pequeños y enredosos, de esos que tienes que dedicar tiempo en deshacer, los hay medianos y fáciles de desenredar, de los que sólo necesitan un gran estirón y también grandes y complicados, de los que exigen paciencia y dedicación.

Me pregunto cuánto hilo necesitaré para tejer y cuántos nudos tendré que deshacer mientras esté tejiendo…

He observado los colores de las vueltas, van pasando de colores pastel, a colores grises y negros, y en el último trozo he podido encontrar colores intensos. El verde de los prados de la esperanza, el azul de la serenidad del mar, el marrón de las imponentes montañas, el blanco de la nieve inocente, los amarillos y naranjas, tonalidades del sol y la amistad, el rojo de la romántica puesta de sol y de mi corazón, y a veces en alguna vuelta… el color del dolor, la impotencia y la desesperación, una mezcla difícil de definir.

Quiero seguir tejiendo, y quiero seguir poniendo los colores intensos de la vida, los que me hacen falta para levantarme por las mañanas y decidir que será un día estupendo. Pero algún día mis dedos no me lo permiten, no puedo dar la vuelta al hilo para tejer, y eso me desespera. El dolor de huesos me hace volver al pasado, recordar cosas que prefiero olvidar, ponerme en tensión y pensar… ¿Y si la siguiente vuelta volviera a ser negra?

El balancín del tiempo, se sigue moviendo. A mi alrededor, hay gente, para mi gusto demasiada, que está tejiendo sus grises y negros, y me produce una gran pena y frustración, nadie debería tejer en esos colores, el aprendizaje debería ser violeta, rojo, naranja, amarillo, azul, verde…

Voy a seguir meciéndome, voy a intentar que esos nudos de hilo negro y gris que se resisten, sean hilos suaves, finos y de colores, de colores de la vida, de lo que todos tendríamos que intentar ver y vivir.

Dicen de mí que soy optimista y confiada, y seguramente es así, prefiero seguir desenredando hilo que hacer nudos, pensar que la gente es naranja en lugar de negra, y cuando alguien se empeñe en seguir enredando, cortar el hilo y cambiar de madeja.

Si tienes un hilo negro, cámbialo de color, si tienes un nudo que te aprieta, córtalo, si tienes una temporada de grises, ¡Lucha! ¡No hay nada imposible!

He tenido suerte de poder luchar, y conocer lo mejor de la gente, su cara amable, su sonrisa, su bondad,… me quedo con eso.

¡Gracias a todos los que siguen poniendo colores a mi vida! ¡Os Quiero!

 

VIU LA VIDA

Aquesta setmana ha fet un any que vaig finalitzar la quimio.

Quina etapa més dura! Ara ho puc recordar. Fins ara no podia. Només me venien al cap les coses bones, ara me vénen les bones i les no tan bones.

Quin gran esforç fa el teu cos i el teu cap! Quina lluita diària tan dura! Voler-te aixecar del llit quan els ossos fan mal,  quan el cap no està clar, quan les imatges que tens de la vida d'abans, només les pots viure com a records, quan saps que no podràs fer el que feies, que no podràs viure el que vivies, que no podràs fer les coses senzilles que fan els altres...

Ara duc una vida "normal" o pot ser hauria de dir "especial". A vegades sense adonar-me torn entrar dins la roda de la rutina, dels nervis, de córrer, de passar per alt les coses... però de tant en tant m’aturo! I mir, i veig, i pens,... no pot ser que tot el que vaig viure no serveixi per res! No pot ser que visqui la vida com una pel·lícula que no va amb jo! I llavors entenc que no és així...

Que visc la vida de forma especial, que pot ser la voràgine de la vida m’arrossega dins el seu espiral, però jo en sé sortir, i sé mirar, i sé veure, i sé gaudir de les coses bones que me passen que són moltes.

I me vénen els records i qualque vegada amb els records me ve la por, i pens que no sé si seria capaç d’afrontar la lluita de la mateixa forma, amb la mateixa energia, amb la mateixa alegria, aixecant-me un i un altre cop, començant de zero sempre...

Però alhora, tenc tantes coses al meu voltant que valen la pena, que seria molt injust no fer un i mil cops el mateix esforç si fes falta.

M’acovard quan veig gent al meu costat que es mor d’un càncer, quan veig gent que ha de començar la seva lluita, quan toc amb les mans gent que està apostant fort i jugant la partida. I les admiro! Quina força! Quin coratge!... Realment és por a morir? O són ganes de viure?

I me tornen assaltar els meus records, els que m’ensenyaven que cada cosa és especial, diferent, que no hi ha dos minuts iguals a la vida, que les coses que vius no es repeteixen, que pots votar dues pedres, però no seran iguals, ni ho faràs amb el mateix peu, que pots triar el camí, i que cada un te durà per un lloc diferent i que pot ser no arribis al mateix CIM segons la teva elecció.

I crec que val la pena! Val la pena ser valent, val la pena tenir coratge, val la pena posar en pràctica el que he aprés, sortir de l’espiral i ser diferent a un món d’iguals, i seguir gaudint de tot el que trob, mirant-ho tot detingudament, visquent el moment, l’ara i l’avui, no l’ahir ni el demà.

I realment em sento molt Feliç de poder fer l’esforç que m’enfronta amb la por perquè ara més que mai pens que LA VIDA ES UNICA I PER TANT MERAVELLOSA!!!

Carme 4/3/2012.



MUDANT LA PELL

A vegades me sento com estàs visquent una vida que no és la meva. Ara moltes vegades ja no sé quin és el meu lloc. Som una malalta de càncer que ho ha superat? Som la mateixa persona que era abans? Som una persona totalment distinta que conserva la seva essència?

He tornat a tenir 20 anys en moltes coses: en les ganes de lluitar, de ser fidel amb el que pens, de voler canviar coses al món, de fer justícia del que trob que és injust. Però ara ho faig amb 40, i tenint una percpeció totalment diferent de la vida. Sé que una muntanya només se pot pujar amb paciència i tenacitat, sé que el camí només se veu clar si ets capaç de reconèixer les fites que hi ha en ell, sé que només arribam i que quan hi som no ens hi podem quedar, després sempre hem de tornar al camí. I el camí és el que ens ensenya, és el que ens guia, és el que decideix a quin cim ens toca pujar el pròxim cop.

A vegades, me sento com si estàs mudant la pell. Segueixo caminant, ara molt segura de mi mateixa, sense por, sense mirar enrere, sense pensar, visquent cada passa, mirant dins cada racó, alçant el peu davant cada pedra, olorant l'aire fresc de la muntanya, gaudint de la mar que envolta el paissatge, observant les passes dels altres, valorant tot el que duc al meu viatge. Les coses més simples les duc a la motxilla, és tot el que he de menester per subsistir: un somriure, paciència, una guia per convertir els mals moments en bons, un constructor de món per sobreviure al que no m'agrada, un llibre d'històries passades que jo sempre faig acabar amb un final Felíç.

Sempre vaig acompanyada del meu Equip, depén del Cim que he de pujar pot ser més nombrós o menys, però sempre és el mateix. La gent que me dona força, energia, la que me fa riure quan tenc ganes de plorar, la que me diu la veritat quan jo no la veig, la que m'estima incondicionalment, fins i tot a vegades la que me pugui envejar, perquè fins i tot d'aquests també en trec força, sempre me fan pensar que els hi agrad pel simple fet de ser diferent..

Cada dia me calç les meves botes, i començ a caminar, ara ja sols no me qued al campament, malgrat que encara tenc dies en que no puc seguir el camí, en que torn deu passes enrera després d'haver-ne fet una envant, però fins i tot d'aquests dies també en trec qualque cosa, i ara sé que al dia següent partiré un altre cop i tornaré pujar el tram que he devallat. I encara ho faig amb més força.

I segueixo mudant la pell.. i veig que cada cop som la mateixa persona però molt diferent, una persona que ha aprés a gaudir de la vida, que ha aprés a riure de quasi tot, que ha aprés que només noltros mateixos som capaços de surtir dels nostres pous, fins i tot, som els únics que decidim si hi volem entrar.

Segueixo pujant la Cim, amb una pell diferent, visc el camí amb una nova percepció, com si tot el que visqués fos únic i diferent, cercant tot això que m'ensenya cada dia a ser qui som.. una persona que segueix MUDANT LA PELL.

Carme 14/11/2011.

VULL CONTAR UN CONTE

Això era una princesa que vivia a un gran Palau, una princesa com noltros, que vivia amb totes les comoditats, un Palau, aigua, llum, menjar al rebost, diners suficients per viure.

Però la princesa sempre es queixava, sempre volia més del que tenia, sempre somniava en les coses que no podia fer o aconseguir. Fins que un dia, quan caminava per la vida, se va dur un ensurt! Va caure dins un pou fons ple de fang!

Quan va provar de sortir, se’n va adonar de que no seria fàcil. Va fer crits d’auxili a la seva família, als seus amics, a la gent que tenia al voltant.. i tothom va anar corrent a intentar salvar-la. Uns li tiraven cordes, els altres preparaven escales, d’altres intentaven donar-li la mà,.. però quan la princesa intentava agafar-se i sortir veia que era totalment impossible, ganejava i tornava caure un altre cop dins el llot.

Així és que va pensar que la única cosa que podia fer era cercar la forma de sortir tota sola de dins el pou.

Cada dia quan s’aixecava, intentava fer un caramullet amb el llot que tenia al seu voltant, les primeres vegades quan se posava al damunt els peus se li enfonyaven dins el fang, i l’esforç que havia fet d’acaramullar-lo i posar-s’hi al damunt, no li servia de res. El munt s’enfosava i tornava estar abaix, com al principi.

Mentres.. la gent que estava a dalt del pou, cercava la forma de poder-la treure d’allà, però tot era impossible, només ho podia fer ella tota sola.

Així és que un dia la princesa va pensar que calia tenir paciència, que si feia el caramull i esperava que s’aixugàs i quedàs com una pedra, després aconseguiria posar-se al damunt i que li aguantàs el pes. Va demanar a la gent del seu voltant que no l’abandonassin, que anassin a veurer-la sempre que poguessin, i que intentassin animar-la quan ella se desesperàs. La tasca que havia de fer, no la conseguiria en un dia, ni en dos,.. i potser trigaria molt més del que pensava. Però sabia que no se podia desanimar, que si hi posava tot l’esforç, la il·lusió i les ganes de sortir d’allà necessàries, ho aconseguiria.

I va començar cada dia a fer un muntet petit, a esperar que s’eixugués, cosa que a vegades la podia fer estar setmanes, i quan ja estava sec, tornava a posar llot al damunt un altre cop.

La feina requeria paciència, era dur veure com  sortia el sol i la lluna pel forat del pou i que ella no podia gaudir de la llum que li donava al paisatge.

Recordava cada moment al seu Palau, amb la seva família, els seus amics, recordava tot el que podia fer quan era allà d’alt i sobretot, va començar a veure que hi havia moltes coses a la seva vida que li passaven desapercebudes. Recordava quan podia córrer pels camps, veure papallones, veure les muntanyes, anar a nedar a la mar. Recordava el color que tenia l’aigua, el color que dona la llum del sol als boscos, fins i tot quin color ténen les pedres del camí segons l’hora del dia..

Així va aprendre a tenir paciència! A vegades intentava fer el munt aviat perquè veia que la seva feina li estava servint per sortir d’allà, però els dies que intentava fer-ho més aviat, el munt no eixugava bé i se venia avall. Això la desmoralitzava, la feia enfadar-se amb ella mateixa i amb el món, pensava que era una gran injustícia haver de romandre en aquell forat dia darrera dia, sense poder gaudir de totes les coses que feia abans,fins i tot d’allò que a vegades l’angoixava. Enyorava les rutines diàries, aixecar-se anar a fer les feines, sortir a passejar, gaudir amb normalitat dels moments amb els seus.. tot allò que era tan senzill, ara resultava gairebé impossible, i la incertesa de poder sortir d’allà, a cops la feia estar nerviosa, desorientada, fins i tot a vegades deprimida.

Però tenia una gran sort! La gent a la que havia demanat auxili, sempre eren allà. Un dia venia un a contar-li una història, un altre dia un altre amb un conte, un altre dia qualcú que senzillament li deia paraules guapes i que l’animaven. I ella va pensar que mereixia la pena sortir de clot, que la gent l’estimava molt més del que ella s’imaginava. I que l’amor que la gent li donava, alimentava la seva tenacitat. Sabia que si sortia d’allà podria tornar dur una vida més Feliç, que gaudiria de tots aquells petits moments amb els seus, de tots aquells detalls que ens perdem quan només vivim. Pensava  que sabria viure intensament i de la millor forma tot el que se li posàs al davant, que podria superar totes les dificultats que li posés la vida, però que viure era meravellós i tenir la seva gent al seu costat era sublim, un tresor incalculable!

La princesa va continuar fent els muntets, va passar un any dins aquell forat fins que un dia el munt va ser suficientment alt com per pegar el vot cap a defora.

I a la fi, va veure la llum, va poder gaudir de l’aire fresc, dels raigs de sol a la cara, del color que tenen les coses a la vida, de les olors del món,...

Ara la princesa, s’aixeca cada dia donant les gràcies per tenir un Palau, les coses que necessita per viure, sense queixar-se mai del que no té. Gaudeix de la gent que la va ajudar, aprecia tots els moments que li regala la vida, dia darrera dia, amb les seves coses bones i les dolentes. Aprenent de tot el que passa al seu costat, de les seves experiències i de les dels altres. Carrega la seva força i la seva energia del llum del sol, de l’amor que sent pels que l’enrevolten, i del que reb dels mateixos. Agafa forces de la vida, de tot el que troba pel camí, dels arbres, de la terra, de les pedres, de les herbes, de les mates, de l’aigua, del sol, de la pluja, de l’aire...

I ara la princesa està molt contenta! Perquè sap apreciar els petits instants que li dona la vida, sap que pot trobar la felicitat en les coses més insignificants que se pugui imaginar, perquè ha aprés que el més important no és fer coses, si no.... gaudir d’elles quan les fas.

La gent del seu voltant admira moltes vegades la seva força i la seva energia, la seva forma de veure la vida, però ella sap que aquestes qualitats les té tothom, només cal desenvolupar-les. I també sap que en realitat tota la gent que l’admira, només està admirant  la seva pròpia vida, tot això que tots tenim, però que se’ns oblida que hi és.

I s’entristeix quan veu persones al seu costat infelices per no veure que tenen molt més del que tenen molts, però que no ho saben apreciar i que estan perdent un temps preciós de les seves vides intentant fer o ser coses que no són.

I ara la princesa viu Feliç! Se passeja pels voltants de Palau, encara sabent que pot tornar a caure dins un clot, però pensa que va tenir molta sort, que sempre hi ha clots més fondos, i persones que viuen a l’exterior, dins boscos plens de llum però que viuen la seva vida com si estassin immersos a dins un gran forat sense sortida.....

I conte contat, conte acabat!!!!

Siau Feliços!!!!!! No vos oblideu de viure!!!!!!!!!!!!

INSTINTO DE SUPERVIVENCIA Y EQUILIBRIO

Dentro de tres días me darán los resultados de mi primera revisión después de haber conseguido superar el cáncer.

Pensar que eso siempre estará en mi vida, es duro. Pero a la vez estoy contenta de poder decir que ya lo superé una vez.

Volver a sentir la ansiedad, la inseguridad, el miedo, y a la vez volver a activar una vez más ese mecanismo que desarrollas para poder luchar, sigue siendo agotador.

Siempre Construyo un mundo cuando las situaciones se me convierten en adversas, es mi forma particular de luchar contra las cosas, no de darles la espalda. Sino más bien al contrario. Construir un mundo con todo lo bueno que tengo, y pasa a mi alrededor, me ayuda a ser más fuerte y a “coger el toro por los cuernos”. Pero a veces en mi mundo, me creo historias que no son del todo ciertas. De eso me doy cuenta cuando vuelvo a salir de Él. Son historias necesarias, para que mi vida no sea tan dura, ni tan cruel. Historias que necesito para sentir que sigo siendo la misma persona que era antes, la que nunca había tenido nada.  Dicen que esto es desarrollar el instinto de supervivencia! No lo sé! Pero seguramente sea así.

Y ahora tengo que volver a Construir ese mundo, pensar que todo va ir bien, que soy una persona fuerte, que no tengo nada, que todo ha quedado atrás, que mis amigos me siguen apoyando como el primer día, que sigo teniendo la gente que me quiere a mi alrededor, que todos y cada uno de ellos me volverá a dar la mano para levantarme si me caigo y que siguen subiendo la montaña conmigo. Y en este mundo nuevo, sigue habiendo una parte de verdad y otra de mentira. Pero si sigo creyendo en ello, puede que se convierta en realidad.

Lo que sí me gusta de mi mundo, es seguir sonriendo. Haber aprendido muchas cosas de la vida, seguir viviendo y luchando por lo que siento y por lo que pienso, aunque esto me suponga superar como siempre muchos obstáculos. Me gusta pensar que soy normal, que puedo llevar una vida como los demás, que puedo disfrutar de las cosas con más intensidad que antes, y me encanta disfrutar de la gente que vale la pena y que está a mi alrededor.  Esa que siempre me tiende la mano, en mi EQUILIBRIO.. y en mi DESEQUILIBRIO.

Gracias a todos por hacer tan maravillosa mi vida, sigue siendo un orgullo ser vuestra amiga.

Carme.

UN NOU MON

Sempre he pensat que tenia molt Sort! He viscut situacions dures i extremes, però sempre he tengut molta gent al meu costat que m’ha ajudat, gent que ha intentat posar-se a la meva pell i entendrer-me, gent que ha donat molt i que tal vegada no ha rebut tant a canvi.

Ara que ja fa un any que me varen detectar el càncer, tenc una percepció de la vida bastant diferent. No me vull preocupar per coses que no considero importants, i crec que som nosaltres mateixos qui posem les etiquetes del és important i del que no ho és. Només de noltros depèn voler preocupar-nos per unes situacions concretes i voler viure-les d’una determinada forma.

Passar per un tractament de quimioteràpia, és una de les coses més desagradables que te pot passar a la vida, és un tractament dur, que te deixa baix tant física com anímicament. Ja vos he dit que la meva medicina va ser riure. Intentar agafar-me les coses tal i com me venien, de la millor forma que sabia. Cal tenir paciència! I aprens a tenir-la, no te queda més remei. Lluitar contra el que no pots, és una gran errada, ja se sap “Si no pots amb el teu enemic, afegit a Ell”, i això és el que vaig fer. Vaig crear un món!

Vaig crear un món, a on la malaltia havia desaparegut, a on la quimio era la meva aliada, però només per la part que me curava, i vaig intentar desfer-me de tot allò que no era bó, de tot el que el meu cos no necessitava per curar-me.

Dins el meu món, jo havia de pujar una gran muntanya. Els meus amics varen ser el meu Equip, el millor que podia trobar!, els dies dolents esperava al campament per la pujada, els dies bons, me calçava les botes, agafava els bastons i per amunt s’ha dit!

Vaig aprendre a gaudir de tot el que trobava pel camí, vaig aprendre a veure el cel, a olorar la vegetació, a sentir el cant dels ocells, a encalentir-me amb el sol, a plorar amb la pluja, a enamorar-me de la lluna, a rodolar amb les pedres i a banyar-me a la mar.

Tot això me va ajudar a pujar fins al CIM, el Cim sempre espera, tant dona les vegades que caiguis i t’hagis de tornar aixecar, sempre està allà somrient, pacient.. esperant que tu arribis, tardis el que tardis. I sempre te recompensa, quan veus els paratges i ensumes la llibertat. Només per això ja val la pena VIURE!! I per VIURE s’ha de LLUITAR!!

PER UN COMPANY QUE INICIA L'ASCENS

El viernes hizo un año que me detectaron el cáncer. Tardé mucho tiempo en poder usar esa palabra, a mí me habían quitado un tumor, me ponían la quimio para prevenir, pero no fuí consciente, o lo fuí y tuve miedo de decir "Tengo cáncer".

Siempre pensé que esto empezaba el día 29 de Julio y que acabaría en cuanto acabara el tratamiento. Nunca he pensado que me podría pasar algo más, y prefiero no pensarlo. Ahora quiero vivir lo que me toque sea lo que sea y como sea, pero disfrutando. Aunque también soy consicente de que el cáncer siempre estará presente en mi vida, aunque ya no esté.

Sigo subiendo la montaña, y encuentro mucha gente en el camino, gente que sube, gente que está en el campamento y gente que se pone las botas por primera vez para iniciar el ascenso.

Ayer estuve con una persona que se ha puesto las botas para iniciar el camino, me siento muy orgullosa de esa persona. Tiene valentía y coraje, positivismo y fuerza, y estoy segura que hará el ascenso rápido, que llegará mucho antes de lo que piensa.

Volví a ver en su cara el miedo que yo sentí una vez, el miedo a lo desconocido, el desconcierto de no saber qué te va a pasar cuando te pongan tu primera sesión de quimioterapia. Pero fué capaz de hablarlo, incluso antes de que le pasara, yo nunca fuí capaz de enfrentarme así.

Volví a sentir esas ganas de vivir, de sentir, de volver a hacer,.. que sólo podemos entender los que hemos pasado por una situación similiar. Y sabes que esa persona va a subir, con todas sus fuerzas, aunque en algún momento se resbale y caiga, aunque tenga que sentarse en el campamento unos días para reflexionar, para recuperar fuerzas, para estudiar la ruta que más le conviene y emprender de nuevo el camino.

Mi Enhorabuena!!!

Es duro el camino, pero el aprendizaje vale la pena! Aprendemos a escuchar lo que no hemos oído antes, a nuestro instinto, nuestro cuerpo, que nos avisa para decirnos "hasta aquí!, cambia de ruta, este sendero no tiene salida, y si sigues, sólo te llevará a ninguna parte".

Aprendemos a gozar de todo lo que tenemos a nuestro alrededor, a alimentarnos de las pequeñas cosas que antes no podíamos ver, a saborear los momentos que antes dejábamos pasar rápidamente y a los que no prestábamos importancia. Aprendemos a VIVIR en mayúsculas.

"Molta Força!!!!! Això va per tu!!! No abandonis el camí, tots estam amb tu!!!!!!!"

Mil Besades!

Carme.