UN NOU MON

Sempre he pensat que tenia molt Sort! He viscut situacions dures i extremes, però sempre he tengut molta gent al meu costat que m’ha ajudat, gent que ha intentat posar-se a la meva pell i entendrer-me, gent que ha donat molt i que tal vegada no ha rebut tant a canvi.

Ara que ja fa un any que me varen detectar el càncer, tenc una percepció de la vida bastant diferent. No me vull preocupar per coses que no considero importants, i crec que som nosaltres mateixos qui posem les etiquetes del és important i del que no ho és. Només de noltros depèn voler preocupar-nos per unes situacions concretes i voler viure-les d’una determinada forma.

Passar per un tractament de quimioteràpia, és una de les coses més desagradables que te pot passar a la vida, és un tractament dur, que te deixa baix tant física com anímicament. Ja vos he dit que la meva medicina va ser riure. Intentar agafar-me les coses tal i com me venien, de la millor forma que sabia. Cal tenir paciència! I aprens a tenir-la, no te queda més remei. Lluitar contra el que no pots, és una gran errada, ja se sap “Si no pots amb el teu enemic, afegit a Ell”, i això és el que vaig fer. Vaig crear un món!

Vaig crear un món, a on la malaltia havia desaparegut, a on la quimio era la meva aliada, però només per la part que me curava, i vaig intentar desfer-me de tot allò que no era bó, de tot el que el meu cos no necessitava per curar-me.

Dins el meu món, jo havia de pujar una gran muntanya. Els meus amics varen ser el meu Equip, el millor que podia trobar!, els dies dolents esperava al campament per la pujada, els dies bons, me calçava les botes, agafava els bastons i per amunt s’ha dit!

Vaig aprendre a gaudir de tot el que trobava pel camí, vaig aprendre a veure el cel, a olorar la vegetació, a sentir el cant dels ocells, a encalentir-me amb el sol, a plorar amb la pluja, a enamorar-me de la lluna, a rodolar amb les pedres i a banyar-me a la mar.

Tot això me va ajudar a pujar fins al CIM, el Cim sempre espera, tant dona les vegades que caiguis i t’hagis de tornar aixecar, sempre està allà somrient, pacient.. esperant que tu arribis, tardis el que tardis. I sempre te recompensa, quan veus els paratges i ensumes la llibertat. Només per això ja val la pena VIURE!! I per VIURE s’ha de LLUITAR!!