MUDANT LA PELL

A vegades me sento com estàs visquent una vida que no és la meva. Ara moltes vegades ja no sé quin és el meu lloc. Som una malalta de càncer que ho ha superat? Som la mateixa persona que era abans? Som una persona totalment distinta que conserva la seva essència?

He tornat a tenir 20 anys en moltes coses: en les ganes de lluitar, de ser fidel amb el que pens, de voler canviar coses al món, de fer justícia del que trob que és injust. Però ara ho faig amb 40, i tenint una percpeció totalment diferent de la vida. Sé que una muntanya només se pot pujar amb paciència i tenacitat, sé que el camí només se veu clar si ets capaç de reconèixer les fites que hi ha en ell, sé que només arribam i que quan hi som no ens hi podem quedar, després sempre hem de tornar al camí. I el camí és el que ens ensenya, és el que ens guia, és el que decideix a quin cim ens toca pujar el pròxim cop.

A vegades, me sento com si estàs mudant la pell. Segueixo caminant, ara molt segura de mi mateixa, sense por, sense mirar enrere, sense pensar, visquent cada passa, mirant dins cada racó, alçant el peu davant cada pedra, olorant l'aire fresc de la muntanya, gaudint de la mar que envolta el paissatge, observant les passes dels altres, valorant tot el que duc al meu viatge. Les coses més simples les duc a la motxilla, és tot el que he de menester per subsistir: un somriure, paciència, una guia per convertir els mals moments en bons, un constructor de món per sobreviure al que no m'agrada, un llibre d'històries passades que jo sempre faig acabar amb un final Felíç.

Sempre vaig acompanyada del meu Equip, depén del Cim que he de pujar pot ser més nombrós o menys, però sempre és el mateix. La gent que me dona força, energia, la que me fa riure quan tenc ganes de plorar, la que me diu la veritat quan jo no la veig, la que m'estima incondicionalment, fins i tot a vegades la que me pugui envejar, perquè fins i tot d'aquests també en trec força, sempre me fan pensar que els hi agrad pel simple fet de ser diferent..

Cada dia me calç les meves botes, i començ a caminar, ara ja sols no me qued al campament, malgrat que encara tenc dies en que no puc seguir el camí, en que torn deu passes enrera després d'haver-ne fet una envant, però fins i tot d'aquests dies també en trec qualque cosa, i ara sé que al dia següent partiré un altre cop i tornaré pujar el tram que he devallat. I encara ho faig amb més força.

I segueixo mudant la pell.. i veig que cada cop som la mateixa persona però molt diferent, una persona que ha aprés a gaudir de la vida, que ha aprés a riure de quasi tot, que ha aprés que només noltros mateixos som capaços de surtir dels nostres pous, fins i tot, som els únics que decidim si hi volem entrar.

Segueixo pujant la Cim, amb una pell diferent, visc el camí amb una nova percepció, com si tot el que visqués fos únic i diferent, cercant tot això que m'ensenya cada dia a ser qui som.. una persona que segueix MUDANT LA PELL.

Carme 14/11/2011.