VIU LA VIDA

Aquesta setmana ha fet un any que vaig finalitzar la quimio.

Quina etapa més dura! Ara ho puc recordar. Fins ara no podia. Només me venien al cap les coses bones, ara me vénen les bones i les no tan bones.

Quin gran esforç fa el teu cos i el teu cap! Quina lluita diària tan dura! Voler-te aixecar del llit quan els ossos fan mal,  quan el cap no està clar, quan les imatges que tens de la vida d'abans, només les pots viure com a records, quan saps que no podràs fer el que feies, que no podràs viure el que vivies, que no podràs fer les coses senzilles que fan els altres...

Ara duc una vida "normal" o pot ser hauria de dir "especial". A vegades sense adonar-me torn entrar dins la roda de la rutina, dels nervis, de córrer, de passar per alt les coses... però de tant en tant m’aturo! I mir, i veig, i pens,... no pot ser que tot el que vaig viure no serveixi per res! No pot ser que visqui la vida com una pel·lícula que no va amb jo! I llavors entenc que no és així...

Que visc la vida de forma especial, que pot ser la voràgine de la vida m’arrossega dins el seu espiral, però jo en sé sortir, i sé mirar, i sé veure, i sé gaudir de les coses bones que me passen que són moltes.

I me vénen els records i qualque vegada amb els records me ve la por, i pens que no sé si seria capaç d’afrontar la lluita de la mateixa forma, amb la mateixa energia, amb la mateixa alegria, aixecant-me un i un altre cop, començant de zero sempre...

Però alhora, tenc tantes coses al meu voltant que valen la pena, que seria molt injust no fer un i mil cops el mateix esforç si fes falta.

M’acovard quan veig gent al meu costat que es mor d’un càncer, quan veig gent que ha de començar la seva lluita, quan toc amb les mans gent que està apostant fort i jugant la partida. I les admiro! Quina força! Quin coratge!... Realment és por a morir? O són ganes de viure?

I me tornen assaltar els meus records, els que m’ensenyaven que cada cosa és especial, diferent, que no hi ha dos minuts iguals a la vida, que les coses que vius no es repeteixen, que pots votar dues pedres, però no seran iguals, ni ho faràs amb el mateix peu, que pots triar el camí, i que cada un te durà per un lloc diferent i que pot ser no arribis al mateix CIM segons la teva elecció.

I crec que val la pena! Val la pena ser valent, val la pena tenir coratge, val la pena posar en pràctica el que he aprés, sortir de l’espiral i ser diferent a un món d’iguals, i seguir gaudint de tot el que trob, mirant-ho tot detingudament, visquent el moment, l’ara i l’avui, no l’ahir ni el demà.

I realment em sento molt Feliç de poder fer l’esforç que m’enfronta amb la por perquè ara més que mai pens que LA VIDA ES UNICA I PER TANT MERAVELLOSA!!!

Carme 4/3/2012.